[Castellano]
INFORME 2025 – Derechos y realidades de las personas trans: de la ley a la trinchera
Introducción
El 2025 ha sido, una vez más, una batalla. No una victoria. A pesar de las leyes, protocolos y promesas institucionales, las personas trans seguimos sobreviviendo más que viviendo. Mientras algunos hablan de “conquista de derechos”, nosotros debemos seguir reclamando el derecho a caminar por la calle sin miedo, a trabajar sin que nos echen para ser quienes somos, a existir sin pedir permiso ni perdón.
Este informe quiere poner negro sobre blanco: qué se ha avanzado , qué se ha retrocedido y qué sigue igual de podrido que hace décadas .
1. Derechos laborales: sobre el papel y en la papelera
El Estado obliga desde 2024 a las empresas de más de 50 personas trabajadoras a tener planes y protocolos LGTBI. ¿Y qué? Los protocolos se aplican mal o no se aplican. Y las pequeñas empresas, subcontratas, hostelería y servicios, donde trabajamos muchas personas trans, quedan fuera de control.
Yo misma, después de 30 años trabajando, fui despedida sin explicación durante mi transición. No pude demostrar nada. Como tantas otras.
Problemas detectados:
- Pocos sindicatos forman realmente en discriminación trans.
- Hay empresas que realizan formaciones “para cumplir” sin cambiar actitudes.
- El sistema de denuncias no protege lo suficiente: acabas señalada.
Exigimos: inspecciones reales, sanciones ejemplares y medidas efectivas de reincorporación laboral para personas transdiscriminadas.
2. Salud: un modelo que funciona, pero no llega a todo el mundo
A Catalunya, el servei TRÀNSIT continua sent una referència, però les llistes d’espera són llargues, i fora de Barcelona moltes persones trans no tenen accés fàcil.
Les persones trans grans, migrades o en situació de pobresa no saben ni per on començar. I sovint, acaben autohormonant-se, o amb problemes greus de salut mental per no trobar suport.
Testimoni real:
«Vaig anar a demanar hora i em van dir que trigaria mesos. Portava 63 anys reprimint-me. Ja no podia més. Vaig anar a una farmàcia i vaig començar pel meu compte.» (testimoni de la Maria, 66 anys)
Exigim: desplegament real de TRÀNSIT a tot el territori, atenció específica per a persones trans grans i migrades, i suport de salut mental real i respectuós.
3. Violencia y odio: la ley no protege del puñetazo
Según el Observatorio contra la LGTBI-fobia, más del 35% de los casos registrados en 2025 han sido por transfobia. Y esto sólo son los denunciados.
Los insultos en la calle, las miradas de desprecio, los comentarios en el trabajo, el bullying en las escuelas y el odio en las redes sociales no paran de crecer. Mientras, la ultraderecha y las feministas excluyentes esparcen su veneno como si fuera opinión legítima.
Ejemplos reales:
- Adolescentes trans insultados y golpeados en la salida del instituto.
- Mujeres trans expulsadas de vestuarios.
- Personas trans grandes humilladas en centros médicos o en el ambulatorio.
Exigimos: aplicación directa de la ley contra delitos de odio, expulsión de funcionarios que discriminan, y campañas públicas valientes que no blanqueen el odio.
4. Deporte: la excusa de siempre para expulsarnos
2025 ha sido el año en que muchas federaciones deportivas han empezado a vetar a mujeres trans de deporte federado.
Bajo el discurso de “proteger a las mujeres”, nos expulsan de la práctica deportiva y nos envían un mensaje claro: no somos bienvenidas a ninguna parte .
Y en las escuelas, niñas trans siguen sin poder ir a los vestuarios o competir en la categoría que corresponde a su identidad.
Testimonio impresionante:
«Me dijeron que me apuntara al club, pero que no podía competir con las demás chicas. Que lo entendería… Que era por las normas. Yo sólo quería jugar.» (testigo de una adolescente de 14 años, en la comarca del Vallès)
Exigimos: normativa clara e inclusiva desde la Generalitat y el CSD que garantice la participación plena de las personas trans en el deporte, sin trampas ni excepciones.
5. Soledad, marginalidad y sexilio: la realidad silenciada
Todavía hay personas trans mayores que viven escondidas, con miedo a salir de su pueblo, a entrar en una residencia, o incluso a pedir ayuda.
Todavía hay jóvenes trans que deben huir de su casa para poder vivir. Todavía hay personas trans que se ven abocadas al trabajo sexual oa la precariedad extrema.
Vivencia propia:
Yo tuve que dejar a mi familia y empezar de cero. Sin apoyo, sin trabajo, y con una criatura a cargo. He conocido a muchas que no han sobrevivido. Esta sociedad mata lentamente.
Exigimos: servicios sociales formados, alojamientos seguros, y políticas públicas reales para personas trans sin red ni soporte.
Conclusión: 2025 no ha sido un año de victorias
Ha sido un año de resistencia. De plantar cara. De no callarse más.
Porque quien tiene una vida fácil no necesita derechos; las personas trans sí. Porque cada derecho que tenemos es una conquista arrancada con sangre, sudor y muchas pérdidas.
Las instituciones no pueden lavarse la cara con protocolos mientras nos expulsan del sistema.
Los medios no pueden visibilizarnos de forma exótica y después ignorar las muertes sociales que sufrimos.
Y la sociedad no puede aplaudir nuestras historias de superación mientras nos condena al margen.
Este 2026, no vamos a callar. No vamos a suplicar. Exigiremos.
[Catalá]
INFORME 2025 – Drets i realitats de les persones trans: de la llei a la trinxera
Introducció
L’any 2025 ha estat, una vegada més, una batalla. No pas una victòria. Tot i les lleis, els protocols i les promeses institucionals, les persones trans continuem sobrevivint més que vivint. Mentre alguns parlen de “conquesta de drets”, nosaltres hem de seguir reclamant el dret a caminar pel carrer sense por, a treballar sense que ens facin fora per ser qui som, a existir sense demanar permís ni perdó.
Aquest informe vol posar negre sobre blanc: què s’ha avançat, què s’ha retrocedit i què segueix igual de podrit que fa dècades.
1. Drets laborals: sobre el paper i a la paperera
L’Estat obliga des del 2024 a les empreses de més de 50 persones treballadores a tenir plans i protocols LGTBI. I què? Els protocols s’apliquen malament, o no s’apliquen. I les petites empreses, subcontractes, hostaleria i serveis, on treballem moltes persones trans, queden fora de control.
Jo mateixa, després de 30 anys treballant, vaig ser acomiadada sense explicació durant la meva transició. No vaig poder demostrar res. Com tantes altres.
Problemes detectats:
- Pocs sindicats formen realment en discriminació trans.
- Hi ha empreses que fan formacions “per complir” sense canviar actituds.
- El sistema de denúncies no protegeix prou: acabes assenyalada.
Exigim: inspeccions reals, sancions exemplars i mesures efectives de reincorporació laboral per a persones trans discriminades.
2. Salut: un model que funciona, però no arriba a tothom
A Catalunya, el servei TRÀNSIT continua sent una referència, però les llistes d’espera són llargues, i fora de Barcelona moltes persones trans no tenen accés fàcil.
Les persones trans grans, migrades o en situació de pobresa no saben ni per on començar. I sovint, acaben autohormonant-se, o amb problemes greus de salut mental per no trobar suport.
Testimoni real:
«Vaig anar a demanar hora i em van dir que trigaria mesos. Portava 63 anys reprimint-me. Ja no podia més. Vaig anar a una farmàcia i vaig començar pel meu compte.» (testimoni de la Maria, 66 anys)
Exigim: desplegament real de TRÀNSIT a tot el territori, atenció específica per a persones trans grans i migrades, i suport de salut mental real i respectuós.
3. Violència i odi: la llei no protegeix del cop de puny
Segons l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia, més del 35% dels casos registrats el 2025 han estat per transfòbia. I això només són els denunciats.
Els insults al carrer, les mirades de menyspreu, els comentaris a la feina, el bullying a les escoles i l’odi a les xarxes socials no paren de créixer. Mentrestant, la ultradreta i les feministes excloents escampen el seu verí com si fos opinió legítima.
Exemples reals:
- Adolescents trans insultats i colpejats a la sortida de l’institut.
- Dones trans expulsades de vestuaris.
- Persones trans grans humiliades a centres mèdics o a l’ambulatori.
Exigim: aplicació directa de la llei contra delictes d’odi, expulsió de funcionaris que discriminen, i campanyes públiques valentes que no blanquegin l’odi.
4. Esport: l’excusa de sempre per expulsar-nos
El 2025 ha estat l’any en què moltes federacions esportives han començat a vetar dones trans d’esport federat.
Sota el discurs de “protegir les dones”, ens expulsen de la pràctica esportiva i ens envien un missatge clar: no som benvingudes enlloc.
I a les escoles, nenes trans continuen sense poder anar als vestidors o competir en la categoria que correspon a la seva identitat.
Testimoni colpidor:
«Em van dir que m’apuntés al club, però que no podia competir amb les altres noies. Que ho entendria… Que era per les normes. Jo només volia jugar.» (testimoni d’una adolescent de 14 anys, a la comarca del Vallès)
Exigim: normativa clara i inclusiva des de la Generalitat i el CSD que garanteixi la participació plena de les persones trans en l’esport, sense trampes ni excepcions.
5. Soledat, marginalitat i sexili: la realitat silenciada
Encara hi ha persones trans grans que viuen amagades, amb por a sortir del seu poble, a entrar a una residència, o fins i tot a demanar ajuda.
Encara hi ha joves trans que han de fugir de casa seva per poder viure. Encara hi ha persones trans que es veuen abocades al treball sexual o a la precarietat extrema.
Vivència pròpia:
Jo vaig haver de deixar la meva família i començar de zero. Sense suport, sense feina, i amb una criatura a càrrec. He conegut moltes que no han sobreviscut. Aquesta societat mata lentament.
Exigim: serveis socials formats, allotjaments segurs, i polítiques públiques reals per a persones trans sense xarxa ni suport.
Conclusió: el 2025 no ha estat un any de victòries
Ha estat un any de resistència. De plantar cara. De no callar més.
Perquè qui té una vida fàcil no necessita drets; les persones trans sí. Perquè cada dret que tenim és una conquesta arrencada amb sang, suor i moltes pèrdues.
Les institucions no poden rentar-se la cara amb protocols mentre ens expulsen del sistema.
Els mitjans no poden visibilitzar-nos de forma exòtica i després ignorar les morts socials que patim.
I la societat no pot aplaudir les nostres històries de “superació” mentre ens condemna al marge.
Aquest 2026, no callarem. No suplicarem. Exigirem.
